Tothom es feu enrere. La confessió durà molt poc; es dubtós que el moribund comprengués res; pronunciava solament sons inarticulats. Caterina Ivànovna prengué Lidotxka, tragué el noi de la cadira i, apartant-se al racó on hi havia la fogaina, s'agenollà i posà els infants davant d'ella, també de genolls. La noia no parava de tremolar; el menut agenollat damunt els genolls nus, alçava pausadament la mà, es persignava fent una gran creu i s'inclinava fins a terra tustant el paviment amb la testa, la qual cosa pel que es veia, li causava una particular delectança. Caterina Ivànovna es mossegava els llavis i contenia les llagrimes: ella també pregava, tot endegant la camisola del noi i posant damunt les espatlles descobertes de la noia un abrigall que havia tret de la calaixera sense moure's d'agenollada i bo i continuant les seves pregàries. Mentrestant els tafaners dels estadants començaren a obrir de nou les portes de les cambres interiors. Al cancell, els espectadors s'anaven agrupant; havien fet cap estadants de totes les escales, sense entrar, però, a la cambra. L'escena estava il.luminada només per una espelma.
Fiodor Dostoyevski
Traducció d'Andreu Nin
Proa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada